En James va rebre una
pallissa, un dia de la seva adolescència. No va mostrar cap rancúnia vers
aquells companys de classe. Tampoc va manifestar mai indicis d'haver gaudit
d'aquell mal. Joyce mantenia relacions despreocupades amb el propi cos, i amb
el dels altres. Les seves paraules el subjectaven al món, erigint-se en nom de
qualsevol necessitat imaginària. Joyce desitjava feliç com un mascle del
Paradís. El seu semen anava dibuixant petites epifanies.
Havia sentit arribar un
anhel fort com l'esbufec d'un cavall. Un amor convençut anava germinant des de
la primera mirada desafiant, la primera paraula neuròtica i el primer petó
deposat sobre una safateta de plata. Una lentitud ferma en parlar i uns braços
cultivats i plens d'enyorances anaven construint una casa nova, amb l'educació
i l'obediència de no mencionar mai les torres de Babel. I alguna cosa, alguna
angoixa molt profunda que s'inflamava.
El pare i la seva filla
passejaven agafats de la mà. Els dies passaven en la llàstima de no poder ja
ser recordats ni quasi bé comptats. I així, en una d'aquelles passejades, la
nena ja no li premia fort la mà, al seu pare. Desitjava córrer vorera enllà,
tota sola. El pare només podia descloure els seus dits, o mantenir-los tancats
amb més força que mai i retenir la filla al seu costat. Comprenia sorprès, un
cop més a la vida, que les persones es diferencien les unes de les altres en
una solitud que no és solitària, sinó que viu permanentment oberta al món.
Aquest problema l'has de
solucionar tu tota sola, havia dit. Havia aconsellat coses que li havien
aconsellat. Havia somrigut amb aquells llavis que s'havien acostat a d'altres
per a estimar-se i estimar. Havia parlat de justícia, higiene, fortalesa i
crítica silencioses amb la veu que també s'havia arrossegat dolçament traçant
cercles d'amor i desig al voltant de cossos.
L'Umberto volia morir-se.
Fa cent anys que van desnonar-lo. La jubilació l'havia deixat sol, potser en
companyia d'alguns altres vells que pretenien conversar sense escoltar
necessàriament què anaven responent-se. Un dia, l'Umberto va abraçar-se al seu
gos i va saltar al tren. Un remolí de vent que precedia la locomotora va
empènyer-los lluny, salvant-los la vida. El gos, enfadat, va fugir tot sol
creuant un parc, buscant nens amb qui jugar. L'Umberto va tremolar de por en
creure's que fins i tot el seu gos s'havia cansat d'ell. Una mica després, per
fi, van jugar plegats tots dos, contents i oblidadissos.