El matí lliscava sobre màscares i pols. Vora la foscor la llum cedia, i caminàvem a les palpentes. L'olor de ranci em traslladava fins llocs sagrats, però no provenia pas d'un crist de fusta vella ni tampoc de ciris decaiguts ni d'una pica baptismal, sinó d'un desordre podrit. No sé si això que estic escrivint servirà de res. Alguna cosa buida em demana que ho provi.. 

Com un nen encapçalava la fila índia d'anarquistes, sola i separada. Volia inspeccionar cada racó d'aquella casa vella i fosca, tocar-la i reunir-m'hi i saber-m'hi a dins. Volia conèixer, com un petit explorador, la manera de viure que tenia aquella gent. La llibertat perduda és tan sols la mort del desig, anava dient-me. I així avançàvem, i jo tenia por i vergonya d'entrebancar-me i resseguia les parets humides amb els palmells de les mans. Estàvem excitats, i no recordo si callàvem o si no. Una gota tota sola s'escolava entre el marge de les meves calcetes i la meva pell, i em baixava lliure adherida a la cuixa. Ens endinsàvem en aquell pis abandonat i buit de persones per capricis d'una Llei injusta. L'imperatiu del gaudi havia jugat una mala passada al vell ric que hi havia viscut, i ja feia anys que els serveis socials l'havien extirpat d'aquella cova de lladres. Síndrome de Diògenes, murmuràvem ansiosos, preses d'una provocació i d'una realitat que ens excedien. Però no es tractava pas d'un cínic clàssic que escopia a la cara dels Ciutadans i vivia dins un barril prenent el sol i masturbant-se vora les estàtues divines. Aquest pobre antic propietari que jo escric havia provat d'omplir-se els forats a poc a poc, una mica cada dia amb devoció malaltissa. Per sort, havia rondat més mercats d'antiguitats que contenidors d'escombraries, i tot restava allà, fet una runa venerable de terror. Les nostres màscares servien per a no respirar la pols verinosa en la qual ell havia viscut. Els anarquistes, després de certs mesos de feines, ja havien alliberat tres cambres; les havien buidades amb una paciència de màrtir. Ara, quedaven al descobert aranyes, papers de paret elegants i esquinçats, bigues podrides on els coloms s'hi havien fet nius. Un anarquista sofert s'entretenia netejant el mig metre de merda amb un rasclet. Quedaven habitacions per descobrir, i una extensió domèstica encara mig desconeguda. Neveres velles i taules medievals barraven el pas de portes que encara no havien estat profanades. Nosaltres, entre esgarrifances, contemplàvem les restes d'aquella vida material solitària.

Seguint unes escales tremoloses arribàvem al terrat. S'hi veia tot el barri, i funcionava com a plataforma de refinament. Recordo un sector compost d'una pila de ventiladors antics i oxidats que semblaven hèlixs de vaixells, un altre de figuretes brutes i terrorífiques de porcellana, un altre de fotografies centenàries on uns nens granítics consentien la primera comunió, un altre de llaunes d'olives en conserva de la segona guerra mundial. En anar venent tot allò, a poc a poc, els anarquistes aconseguien prou diners per a seguir tancant goteres i reemplaçant bigues i finestres trencades i fer una casa nova plena de present allà on ningú no havia volgut saber-ne res. La llum del sol espetegava contra totes aquelles restes i objectes de desig i de comerç. Després de la visita guiada, un dinar senzill i una pila d'ampolles de vi ens esperaven al pati ombrívol. 

En James va rebre una pallissa, un dia de la seva adolescència. No va mostrar cap rancúnia vers aquells companys de classe. Tampoc va manifestar mai indicis d'haver gaudit d'aquell mal. Joyce mantenia relacions despreocupades amb el propi cos, i amb el dels altres. Les seves paraules el subjectaven al món, erigint-se en nom de qualsevol necessitat imaginària. Joyce desitjava feliç com un mascle del Paradís. El seu semen anava dibuixant petites epifanies.  

Havia sentit arribar un anhel fort com l'esbufec d'un cavall. Un amor convençut anava germinant des de la primera mirada desafiant, la primera paraula neuròtica i el primer petó deposat sobre una safateta de plata. Una lentitud ferma en parlar i uns braços cultivats i plens d'enyorances anaven construint una casa nova, amb l'educació i l'obediència de no mencionar mai les torres de Babel. I alguna cosa, alguna angoixa molt profunda que s'inflamava.

El pare i la seva filla passejaven agafats de la mà. Els dies passaven en la llàstima de no poder ja ser recordats ni quasi bé comptats. I així, en una d'aquelles passejades, la nena ja no li premia fort la mà, al seu pare. Desitjava córrer vorera enllà, tota sola. El pare només podia descloure els seus dits, o mantenir-los tancats amb més força que mai i retenir la filla al seu costat. Comprenia sorprès, un cop més a la vida, que les persones es diferencien les unes de les altres en una solitud que no és solitària, sinó que viu permanentment oberta al món. 

Aquest problema l'has de solucionar tu tota sola, havia dit. Havia aconsellat coses que li havien aconsellat. Havia somrigut amb aquells llavis que s'havien acostat a d'altres per a estimar-se i estimar. Havia parlat de justícia, higiene, fortalesa i crítica silencioses amb la veu que també s'havia arrossegat dolçament traçant cercles d'amor i desig al voltant de cossos.

L'Umberto volia morir-se. Fa cent anys que van desnonar-lo. La jubilació l'havia deixat sol, potser en companyia d'alguns altres vells que pretenien conversar sense escoltar necessàriament què anaven responent-se. Un dia, l'Umberto va abraçar-se al seu gos i va saltar al tren. Un remolí de vent que precedia la locomotora va empènyer-los lluny, salvant-los la vida. El gos, enfadat, va fugir tot sol creuant un parc, buscant nens amb qui jugar. L'Umberto va tremolar de por en creure's que fins i tot el seu gos s'havia cansat d'ell. Una mica després, per fi, van jugar plegats tots dos, contents i oblidadissos.